La clau de la seva eficàcia es troba en la triple barrera que ofereix al fred: el pèl exterior, la cambra d'aire entre les dues jaquetes i el pèl interior.

És l'aire el que manté calents els inuit en ple hivern àrtic.  En realitat, el millor aïllant possible és el buit, que impediria molt millor qualsevol transferència de calor d'un mitjà a un altre, però això és difícil d'aconseguir en la pràctica.  En lloc del buit es fa servir l'aire.  No obstant això, una massa d'aire escalfada per un costat tendeix a moure's, la qual cosa facilita la indesitjada transmissió de calor.  Molt més eficaç serà atrapar l'aire en petites cel·les independents, doncs impedirà la fàcil transmissió de la calor a través d'aquesta estructura complexa.  Això és exactament el que passa a les dues capes de pèl, interior i exterior, de l'abric esquimal, amb la cambra d'aire intermèdia com a barrera addicional.

Tots els materials aïllants estan construïts així: reixetes o petites cel·les capaces d'emmagatzemar petites quantitats d'aire o un altre gas a l'interior. Els aïllants són lleugers, ja que estan fets principalment d'aire. A mesura que n'augmenta el gruix, el poder aïllant és superior.

La indústria ja ha aconseguit bones versions artificials de les pells o el suro, magnífics aïllants naturals.  Ara està fent un pas més fabricant una versió pràctica del millor aïllant possible, com vèiem més amunt:  el buit.  Això és difícil d'aconseguir en la pràctica perquè qualsevol objecte a l'interior del qual s'ha fet el buit ha de tenir les parets ben resistents per evitar ser aixafat per la pressió atmosfèrica.  Aquesta dificultat es resol usant una estructura rígida de múltiples cel·les de la qual s'extreu l'aire i que, després, se segella hermèticament.  Els panells resultants proporcionen un enorme poder aïllant amb un gruix mínim, fet que els fa ideals per a frigorífics ultraeconomitzadors i per a millores de l'aïllament tèrmic en cases ja construïdes.